Diedre Despiau
... Línia blanca: via original, línia groga: sortida ràpida.
Text i fotografies: G. Cucurell
.
“Itinerari sever en mala roca, la via no ha estat mai repetida. Els primers ascensionistes en guarden un record emocionant... Portar 25 pitons. Horari de la primera ascensió 35h, preveure bivac.” Així és com es descriu el Diedre Despiau a la guia de “Passagers Pyrenees” (R. Munch, C. Ravier i R. Thivel). No sé perquè però sempre m’atrauen les coses oblidades, així que després de set hores de cotxe en solitari arribo al final de la carretera de Troumouse al capvespre. El paisatge és impressionant. L’únic problema és que hi ha un bon tou de neu i no porto botes. Hauré de fer una xapussilla amb la màrfega i les bambes per poder arribar almenys a peu de via. El martell farà de piolet. Després d’un bivac a dins del cotxe em poso a caminar i cap a les 9h arribo a peu de via. Tot i que la meva intenció era d’escalar a pèl tots els llargs de menys de 6a, la pèssima qualitat de la roca fa que m’hagi d’assegurar metre a metre. Els llargs són increïbles, però no de guapos sinó de cutres. A la quarta tirada em trobo una fissura desplomada de roca trencada, blocs a punt de caure, molta molsa, terra, i per si fos poc, un bon rajolinet d’aigua pel mig. Després d’unes quantes relliscades i uns quants “vamos a morir”, aconsegueixo arribar a un terreny més ajagut. El diedre continua, és interminable, i em començo a posar nerviós perquè potser m’he passat de llest i acabaré fent un bivac... Per un moment penso: baixa d’aquí. Però hauria d’abandonar tot un joc de camalots per arribar al terra i tot i així potser no en tindria prou perquè només porto una corda de 65m, així que hauré de sortir com sigui cap amunt. Més endavant em trobo un altre llarg mullat que no aconsegueixo escalar en lliure (4pa) i finalment un pèndul des d’un microfriend per anar a buscar unes regletilles mullades. No se com van poder passar per aquí al 1972. Amb tres tirades més arribo a la terrassa superior i descobreixo una línia ràpida per sortir a l’esquerra de l’original. A les 16h arribo al cim. Ara només em queden dues hores de sufriment amb la xapussa de les bambes per les pendents de la nord de la Munia.
.
.
Piolet i botes, només falten els grampons..
.................Vistes des del cim cap a l'abismeDades tècniques:
Primera ascensió: R. Despiau, A. de Bayosson, J.C. Luquet i F. Cassou del 14 al 16 i el 22 de juliol del 1972.
Dificultats: ED, la via va ser oberta amb molta escalada artificial tot i que surt pràcticament en lliure (6b delicat) exceptuant 4 passos d'A2 (terreny mullat). En condicions seques segur que es podrà alliberar.
Material: Camalots fins nº3 (1, 2 i 3 x2) algun microfriend i tascons.
Caràcter: via pràcticament desequipada on cal muntar quasi totes les reunions. La via consta de dues parts: un gran diedre de 350m on hi trobem roca calcaria i quarsita de mala qualitat, i un mur superior d'uns 150m amb esquistos rojos força compactes.
.
El pic Heïd, una altre gran paret del circ que també té el segell de Despiau.
